LIBIA- ABRIL 2006
Quan coneixes una vegada el desert, ja quedes enganxat de per vida! Coneixia el desert d’Egipte, el de Tunísia i volia conèixer el famós Akakus de Líbia.
Per organitzar el viatge ho vàrem fer mitjançant una agència de Barcelona. L’embargament que patia el país feia que no tingués vols comercials amb l’exterior. Nosaltres Volàrem des de Barcelona via Roma i la tornada via Milan.
Aterrarem a Trípoli de nit i desprès dels tràmits pertinents entràrem a la capital. La primera sensació va ser de ciutat àrab moderna, encara que de seguida t’adonaves que estaves dins un estat policial. El guia, que deia que parlava castellà, ens va portar a l’hotel on vàrem passar la primera nit.
L’endemà al mati visitàrem part de la capital fins a les vuit del vespre hora en que teníem el vol que ens portaria a Sebha. La visita de Trípoli va consistir en visitar el Museu Nacional on hi havia una col·lecció de l’herència arqueològica del país: antiguitats, estàtues clàssiques, mosaics i eines prehistòriques.A la nit vàrem volar a Sebha, Ciutat a l’inici del desert, sense cap interès que no sigui la preparació per anar al desert. L’hotel en que ens vàrem allotjar, estava en un estat bastant precari. Va ser divertit veure des de la finestra de l’habitació com es projectava una pel·lícula a una paret del mig d’una plaça i com la gent portava les seves cadires i veien la pel·lícula.
L’endemà ens dirigirem a Al Aweinat, amb 3 cotxes 4x4. Érem 6 turistes en dos cotxes, land cruiser, que no entens com funcionen de lo vells que són, i el cotxe del cuiner amb el xofer pertinent. En el nostre cotxe anàvem tots 3 i el conductor, a l’altra cotxe anaven els altres tres turistes, el conductor i el guia.
Cal dir que el guia, en tot el viatge pel desert, ens va parlar molt poc. Va resar molt més que parlar amb nosaltres!.
Tots els sis dies de desert fèiem el mateix: ens llevàvem a punta de dia, fèiem la neteja personal i ja teníem l’esmorzar preparat. Esmorzàvem pa amb mantega, melmelades, galetes, cafè (Nescafé) i llet (en pols). Mentre el cuiner i els conductors i el guia recollien el campament, nosaltres anàvem a peu direcció a on teníem que anar. Al cap d’una mitja hora els cotxes ens passaven a buscar. Aquella hora la temperatura era molt agradable.
Circulàvem els tres cotxes junts, paràvem quan era hora de resar i continuàvem, fins una estona abans de dinar, en que el cotxe del conductor ens avançava i anava a preparar el dinar. Amb mitja hora arribàvem i teníem un bon dinar: tonyina, bla de moro, tomàquets, enciams, sardines de llauna, etc. Estava tot molt bo. Desprès de dinar, els conductors i el guia dormien, molt. Continuàvem el viatge fins a les sis de tarda, que el conductor de l’altre cotxe triava un lloc per acampar. Mentre ells muntaven les tendes, la taula, el foc, etc. Nosaltres anàvem a veure la posta de sol sobre una duna. Com que n’hi ha tantes, cadascú de nosaltres anàvem a una duna diferent. Podíem sentir el silenci del desert, un silenci que emociona. Quan baixàvem preníem un te amb galetes i anàvem a dutxar-nos.
Per la dutxa teníem que buscar una duna, cadascú la seva. Agafàvem aigua per rentar-nos (diferent de la que bevien) i amb una ampolla de mig litre érem capaços de fer una bona dutxa.
Ja nets anàvem a sopar. El sopar començava sempre amb una sopa líbia calenta. Els primers 2 dies manejàrem carn, però després menjàrem pasta. I per postres fruita amb almívar, tot un luxe!.
El cotxe del cuiner portava aigua per cuinar i beure i unes altres garrafes amb aigua per rentar. Un dels cotxes portava una pell de cabra amb aigua dins. Aquella aigua era per ells.
Abans de començar el desert ens acompanyarem a comprar el que nosaltres volguéssim. Nosaltres volíem cervesa amb alcohol, però l’alcohol està prohibit, per tant compràrem cerveses sense alcohol. Quin remei! Tenien un sofisticat mètode per refrescar les cerveses: embolicaven les llaunes amb paper mullat amb aigua no potable i la posaven sobre una plata metàl·lica sobre el cotxe i amb l’aire que sempre fa al desert, les cerveses es refredaven.
L’alcohol està prohibit, però el darrer dia vàrem trobar un dels nostres conductors begut. És típic que a les cases la gent faci les seves pròpies begudes.
En el recorregut vàrem poder veure uns bonics paisatges de roca i sorra. Veiérem Addad, Awis Teschuinat i Fozzigiaren a on trobarem un gran arc de pedra erosionada. Contemplarem pintures antigues que evidenciaven que fa mils d’anys aquest desert va ser una regió verda amb una fauna molt variada i molts pobles. Ara, però només et trobes Tuaregs i amb molta sort, com nosaltres vàrem tenir guineus de desert de color blanc!.
Els darrers dies de desert visitàrem els llacs Awbari. Una meravella!. Al mig del desert, envoltats de palmeres surten uns llacs d’aigua salda a on es reflexes, com en un mirall les dunes que els envolten.
Al cap de set dies d’ arribar vàrem agafar el vol de tornada a Trípoli, abans però, va caldre esperar més de sis hores de retard, ja que l’avió estava espatllat. Pel que ens van dir només tenen un avió. Mentre esperàvem passejarem per Sebha. No vàrem veure més de tres dones i segons el guia eren Somalis. Quan li preguntàrem per les dones ens va respondre que estaven estudiant. Ole!
De tornada a la capital visitàrem Leptis Magna una de les ciutats antigues millor conservada. El gran emperador Severo va néixer a l’any 145 dC i va tenir cura de la seva ciutat natal, aconseguint una magnifica ciutat.
El darrer dia visitàrem Sabratha, considerada un Emporium comercial pels mercaders fenicis. Sabratha té un magnífic teatre romà i un mosaic bizantí espectacular.
La matinada següent, el guia ens portar a l’aeroport pel vol cap a Milan. Quan passàrem el darrer control de policia, ens faltava un segell en un dels passaports. No podíem trucar per telèfon al guia, per que, literalment ens van dir, els telèfons dormen. Desprès de dues hores discutint amb la policia i d’un acolloniment cada vegada més gran, quan faltaven dos minuts per que l’avió s’enlaires, va arribar el policia amb el segell. Buf! Van ser uns moments de molta por. T’adones del que és un país sense llibertats.